Psicomotricitat

El concepte psicomotricitat neix a l’inici del segle XX quan Dupré arriba a la conclusió que existeix un paral·lelisme entre el desenvolupament motor i el desenvolupament intel·lectual. Aquest paral·lelisme s’aprofita per a aconseguir reeducar subjectes, en aquest cas retardats, establint relacions entre moviment i psiquisme.

A partir de la dècada dels 70, apareixen les teories més importants pel desenvolupament i consolidació de la psicomotricitat. Les més destacades són les de: Picq i Vayer, Le Boulch, Lapierre i Aucouturier. Tots ells entenen la psicomotricitat a partir de dos ítems principals: considerant l’infant en tota la seva globalitat i considerant el moviment com el mitjà d’educació global dels infants.

Aquests autors, a més, parlen que la psicomotricitat es pot treballar tant des d’un punt de vista terapèutic, com des d’un punt de vista educatiu.

Definició Psicomotricitat:

“La psicomotricitat és una disciplina educativa / reeducativa / terapèutica, pensada com un diàleg, que considera l’ésser humà com una unitat psicosomàtica i que actua sobre la seva totalitat per mitjà del cos i del moviment, en l’àmbit d’una relació càlida i descentrada, mitjançant mètodes actius de mediació principalment corporal, amb la finalitat de contribuir al seu desenvolupament integral”. (Muniáin, 1997)

Tenint en compte l’evolució de l’infant, el treball de psicomotricitat se situa entre el naixement i els set o vuit anys. Aucouturier (2004) diferencia tres etapes per a treballar la psicomotricitat en funció del procés maduratiu dels infants: la primera etapa va des dels tres o quatre mesos fins a l’assoliment de la seguretat de la posició erecta; la segona etapa va des de la posició erecta fins al tercer any de vida; i finalment l’última etapa de treball psicomotriu va des dels tres anys fins als sis o set anys de vida (amb l’adquisició del pensament operatori).

-Psicomotricitat educativa: “Neix de la concepció d’Educació vivenciada iniciada per André Lapierre i Bernard Aucouturier que consideren el moviment com element insubstituïble en el desenvolupament infantil. La pràctica psicomotriu es dirigeix a individus sans, en el marc de l’escola ordinària, treballant en grups en un ambient enriquit per elements que estimulin el desenvolupament a partir de l’activitat motriu i el joc”.

Existeixen tres estils d’intervenció en una sessió de psicomotricitat. Aquests es diferencien entre si en funció de la manera com s’intervé durant la sessió:

TENDÈNCIES PSICOMOTRIUS

Instrumental	Dinàmica o relacional	Mixta
El cos com a centre, mitjà per conèixer (cos instrument)	Totalitat corporal, expressivitat psicomotriu	El cos com un instrument adaptat al medi
Globalitat, l’adaptabilitat a l’espai i el temps	Globalitat del nen, també la dimensió afectiva	Globalitat com oposició al dualisme psique/soma
Diagnòstic psicomotriu previ	Activitat motriu espontània de l’infant, el seu desig, les seves necessitats	Importància de la percepció vinculada al moviment
Incideix sobre els dèficits relació amb els altres	Les capacitats, el que el nen sap fer, del que té de positiu	Es prioritza l’experimentació i la relació amb els altres
L’actitud de l’educador és d’afecte, receptivitat malgrat és directiva	L’actitud de l’educador és de disponibilitat ..... No directivitat de l’adult	L’actitud de l’educador es semidirectiva
Son analítics, separació de les parts d’un tot	Parteixen de la vivència, de l’experimentació i de les experiències prèvies del nen per passar després als aspectes més abstractes. Representació	L’estructura de la sessió en funció del autor: de l’activitat espontània cap a activitats més elaborades i codificades. Activitat guiada individual, en petit grup, activitat d’experimentació i representació
Exercicis molt estructurats en funció de les necessitats del nen/a. Sessió molt fixa	L’estructura de la sessió és molt flexible, en funció de les necessitats dels infants i de l’evolució de les activitats (espais, fases i/o moments). Objectius clars per part de l’educador.

UdG La pràctica psicomotriu: conceptes ( Isabel Viscarro, 2012)