Contes

LA CAPUTXETA VERMELLA

Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc.

- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare.

La Caputxeta vermella va agafar el cistell i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là-tra-la-là.

De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme.

- On vas, Caputxeta? -li va preguntar el llop.

- Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel -va contestar la Caputxeta.

- Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans -va enganyar-la el llop.

I la Caputxeta se'n va anar ben convençuda que el camí que li havia dit el llop era el més ràpid.

Quan la va perdre de vista, el llop va agafar una drecera que coneixia i va arribar de seguida a casa de l'àvia.

Va trucar a la porta: Toc, toc. I una veu molt delicada va contestar des de dins la casa.

- Qui hi ha?

- Àvia, sóc la Caputxeta vermella, que us porto pastissos i un pot de mel -va contestar el llop fent veure que era la Caputxeta.

- Passa, passa, filla, passa, que la porta és oberta.

El llop va entrar dins la casa, va abalançar-se contra la velleta i se la va empassar sense mastegar.

Després es va ficar al llit i va esperar que arribés la innocent Caputxeta vermella.

Al cap d'una estona, la Caputxeta trucava a la porta: Toc, toc!

- Qui hi ha? -va preguntar el llop afinant la veu per fer-la com la de l'àvia.

- Àvia, sóc la Caputxeta vermella i us porto pastissos i un pot de mel -va contestar la

Caputxeta.

- Passa, filla, passa, que la porta és oberta.

La Caputxeta vermella va entrar a la casa i es va acostar al llit, on l'esperava el llop tapat fins al nas amb els llençols. Però la Caputxeta se la va quedar mirant, com si no la reconegués. I, de sobte, va dir:

- Àvia, quines orelles més grosses que tens!

- Són per sentir-te més bé!

- Àvia, quins ulls més grossos que tens!

- Són per veure't més bé!

- Àvia, quines dents més grosses que tens!

- Són per menjar-te'm més bé!!!!

I en dir aquestes paraules, el llop es va llançar sobre la Caputxeta vermella i se la va empassar de cop.

Fart i amb la panxa plena, el llop va tornar a ficar-se al llit i es va posar a dormir i a roncar com un tro: Grrrrr! Grrrrr!

Roncava tan fort que un caçador que passava per allà a la vora va sentir els roncs i es va estranyar que la dolça àvia que vivia en aquella caseta pogués fer aquell soroll. Així doncs, va decidir entrar-hi. Va acostar-se al llit i va descobrir el llop.

- Però si és el llop! I mira com té de plena la panxa! Segur que s'ha menjat l'àvia i ara dorm mentre fa la digestió -va dir el caçador en veu alta-. Potser encara sóc a temps de salvar-la!

I sense pensar-s'ho dues vegades, el caçador va agafar un ganivet i va obrir la panxa del llop. I ja us ho podeu imaginar: de dintre de la panxa van sortir-ne la Caputxeta vermella, primer, i, al cap d'un moment, l'àvia.

Aleshores van agafar unes quantes pedres grosses del jardí i van omplir la panxa del llop.

Al cap d'una estona, el llop es va despertar. La panxa li pesava moltíssim i tenia una set brutal.

Així doncs, va sortir de la casa i va caminar com va poder fins a una bassa per fer-hi un bon glop d'aigua.

Però vet aquí que les pedres li pesaven tant que hi va caure i es va enfonsar sota l'aigua per sempre més.

Després d'aquest ensurt, la Caputxeta vermella va prometre als seus pares i a la seva àvia que, fins que no fos gran, no parlaria mai més amb estranys. I que sempre sempre travessaria el bosc molt de pressa amb la seva bicicleta i sense entretenir-s'hi ni per collir floretes.

I aquest conte, amics, és el famós conte de la Caputxeta vermella. El més popular del món. Penseu que cada dia s'explica milers de vegades. L'expliquen els esquimals i els etíops, els japonesos i els brasilers, els russos i els australians. L'expliquen arreu del món. L'expliquen com jo us l'he explicat avui aquí.

Guió: J. M Hernández Ripoll

EL PEIX IRISAT

Aquesta és la història d’un peix. Però no era un peix corrent, no. Era el peix més preciós de tota la mar. El seu vestit d’escates resplendia amb els colors de l’arc de Sant Martí. Els altres peixos admiraven les seves escates tornassolades. Li deien “el peix irisat”. El cridaven per jugar amb ell, però el peix irisat passava sempre de llarg, callat i tranquil, tot fent lluir les seves escates.

- Vine, peix irisat! Vine a jugar amb nosaltres.

Li deien tots els peixos de la mar. Un dia, un peixet petit el va perseguir nedant, volia una escata lluent.

-Peix irisat, peix irisat, espera’m! Dóna’m una de les teves escates lluents. Són precioses, i en tens tantes!

-Que et regali una de les meves escates? i per què!

Espantat, el peix petit es va allunyar. Excitat, va explicar als seus amics el que li havia dit el peix irisat A partir d’aquell dia ningú no va voler tenir res a veure amb ell. De què li servien ara al peix irisat les seves meravelloses escates lluents, si ja no les admirava ningú? Ara era el peix més sol de tota la mar. Un dia se’n va queixar a l’estrella de mar:

- Però si som molt preciós! Com és que no agrad a ningú? Què puc fer?

- En una cova, darrere el banc de corall, hi viu el pop Octopus. Potser ell et podrà ajudar –li va aconsellar l’estrella de mar.

El peix irisat va trobar la cova. Era ben fosca. Amb prou feines s’hi veia. Però de sobte varen aparèixer dos ulls lluents que el miraven, l’estaven esperant, ell ja sabia tot el que havia passat, les onades li ho havien explicat.

- Què vols?

- Estic sol, ningú me vol, me donen l’esquena.

- Escolta el meu consell: regala a cada peix una de les teves escates lluents. Aleshores ja no seràs el peix més preciós de tota la mar, però tornaràs a estar content.

- Regalar les meves escates? Les meves escates lluents tan precioses?- va pensar el peix irisat, horroritzat.

- Mai de la vida! No. Com podria ser feliç sense elles?

De sobte va sentir un lleuger cop d’aleta al seu costat. Tornava a ser el peixet petit! - Peix irisat, per favor, no siguis dolent. Dóna’m una de les teves escates lluents, una de petita. El peix irisat es va quedar dubtant, i li va dir:

- I tu, per què no me’n dones una de les teves? Tu també en tens d’escates, jo som com tu!

- No sé ho hauré de pensar, no és tan senzill!

El peix irisat se’n va anar tot sol, però quan va passar per devora d’un corall, una de les seves escates s’hi va quedar enganxada i sabeu què va passar, que n’hi va sortir una altra de més brillant!

- Idò no passa res, en puc donar al peix petit i serà feliç, si tant vol una escata de les meves!

De sobte va sentir un lleuger cop d’aleta al seu costat. Tornava a ser el peixet petit!

- Peix irisat, per favor, no siguis dolent. Dóna’m una de les teves escates lluents, una de petita. Li va dir.
- El peix irisat n’hi va donar una, i vet aquí que….sabeu què va passar? Que l’escata damunt del peix petit no brillava! El peix petit va demanar molt estranyat al peix irisat el per què l’escata brillava quan ell la duia i ara no., i aquest que li respon:

- Mira, crec que sé perquè ha passat això, un dia vaig veure brillar la lluna i vaig pensar que m’agradaria ésser com ella de lluent i si tu vols fer el mateix que jo, has de fixar-te bé el dia que la lluna més brilla i aquest dia has de beure un glop d’aigua d’allà on es reflecteix, d’ençà d’aquell dia bec un glop de lluna i puc brillar com ella.

El peix petit, va esperar que la lluna brillés molt, que fos la nit més brillant de totes i quan la seva lluentor va caure dins l’aigua, ell va prendre un glop d’aquella aigua i … va tornar irisat. Tots els altres peixos de la mar quan ho varen saber varen fer el mateix i tots, si volien, podien ser un peix irisat. D’aquesta manera, la mar brillava molt, plena de lluentons tan quan el sol sortia i estava ben amunt, com quan el vespre la lluna sortia.

Guió: Marcus Pfister

RÍNXOLS D'OR

Rínxols d'or era una nena que vivia a la muntanya. Un dia, Rínxols d'or va arribar corrent a casa seva tota atabalada com si algú la perseguís. Només entrar, va tancar la porta d'un fort cop, patapam!, i s'hi va recolsar, respirant a fons. Teniales galtes vermelles com un tomàquet, i semblava esgotada per l'esforç.

La seva mare, estranyada per tot aquest rebombori, va sortir de la cuina.

- Què és aquest escàndol? - va preguntar.

- No res, mare, no passa res... - va contestar.

- Quina n'has fet ara que véns amb aquestes preses? - va insistir la mare.

- No he fet res, de debò...

La mare se la va mirar de dalt a baix amb desconfiança, i immediatament va descobrir que Rínxols d'or anava descalça.

- Què és això? Per què vas descalça? Au, explica'm on són les vambes noves que

duies aquest matí.

Rínxols d'or sabia que no li quedava més remei que explicar l'aventura que havia viscut.

Eren tres óssos que vivien en una cabanya. Hi havia el pare ós, gran i fort. La mare óssa, dolça i rodoneta. I un osset petitó que encara tenia problemes per aguantar-se dret tot sol. Cada matí, després de rentar-se les dents, els tres óssos es preparaven l'esmorzar que repartien en tres bols: un de molt gros per al pare ós, un de mitjà per a la mare óssa i un de petitet per a l'osset. Un cop servit, sortien a passejar mentre esperaven que l'esmorzar es refredés. Aquell dia, Rínxols d'or va entrar dins del bosc i va descobrir la cabanya dels óssos. "Quina caseta més bonica", va pensar, "qui hi deu viure?".

Com que era molt curiosa, Rínxols d'or va decidir entrar-hi.

Un cop dins, va veure tres seients al voltant d'una taula. Primer, es va asseure al butacó del pare ós, però era massa dur. Després, va provar la butaca de la mare óssa, però era massa alta. Per últim, va asseure's a la trona de l'osset. Però com que Rínxols d'or pesava massa, la trona es va trencar i la va fer caure de cul a terra.

Avergonyida pel que havia fet, Rínxols d'or va entrar dins la cuina. I va veure els tres bols de cereals que encara fumejaven. Primer va tastar els cereals del bol més gros de tots, però eren massa calents. Després va tastar els del bol mitjà, però eren massa salats. Finalment va tastar els que hi havia al bol petit. I com que els va trobar al seu gust, se'ls va menjar tots sense deixar-ne ni un.

Un cop havia menjat, Rínxols d'or va entrar a l'habitació on va descobrir tres llits. Va intentar enfilar-se al llit gros, però era massa alt. Després, va saltar damunt del llit mitjà, però era massa tou. Per últim va treure's les vambes i es va ficar al llit petit, que era més o menys de la seva mida.

Un cop estirada, va descobrir un dibuix en què es veia una família d'óssos. Se'l va quedar mirant encantada, però l'esgotament era tan gran que Rínxols d'or va quedar-se adormida.

Després d'una bona estona, els tres óssos van tornar a casa. En veure la porta oberta, de seguida van suposar que havia entrat un intrús.

- Algú m'ha trencat la trona! - va somicar l'osset.

Després, els tres óssos van entrar a la cuina. I allà van descobrir que algú havia tastat l'esmorzar.

- Algú s'ha menjat els meus cereals! - va dir l'osset sense poder evitar posar-se a

plorar.

Moments després, els tres óssos van pujar a l'habitació.

- Mireu! -va cridar l'osset tot esverat-, hi ha una nena dormint al meu llit!

Tots tres van aproximar-se a poc a poc per veure qui caram dormia al llit de l'osset.

Rínxols d'or va obrir els ulls i quan va descobrir els tres óssos que la miraven, va espantar-se i va sortir tan de pressa de la casa que va oblidar-se les vambes.

- Ei, nena! - va cridar l'osset-, que et descuides les sabates!

Però Rínxols d'or ja era massa lluny per sentir-los.

Guió: J. M Hernández Ripoll

EN PATUFET

Patim, patam, patum,

Homes i dones del cap dret,

patim, patam, patum,

no trepitgeu en Patufet!

Quiets! Ara hem d'anar en compte. Si qualsevol dia sentiu aquesta cançó... sisplau, vigileu on poseu els peus, per què vol dir que en Patufet és a prop.

Pobre Patufet! Sempre ha d'anar cantant per por que no el trepitgin sense voler, i l'esclafin. Com que és més petit que una puça, doncs és clar, ningú no el veu i això és un perill... Per això no para mai de cantar...

Patim, patam, patum...

En Patufet viu amb el seu pare i la seva mare. És molt simpàtic i molt treballador perquè sempre està disposat a ajudar tothom, però, renoi!, ningú no sap d'on ha sortit tan petit. Perquè mira que n'és de petit... petit com un gra d'arròs...

Un dia, la seva mare mentre feia el dinar es va adonar que se li havia acabat la sal.

- Mare, ja hi aniré jo a comprar-te la sal, va oferir-se de seguida en Patufet.

Però a la seva mare no li feia gens de gràcia que anés a comprar tot sol. Com que era tan petit, la senyora tenia por que algú no el veiés i el trepitgés. Però en Patufet va suplicar, va plorar i va picar de peus insistint que el deixés anar a comprar la sal. Tant ho va demanar, que farta de sentir-lo la mare va acabar donant-li una moneda i el va deixar marxar.

En Patufet es va abaixar la boina fins a les orelles i se'n va anar a comprar més content que un gínjol. Això sí, pel camí, mentre feia rodolar la moneda, anava cantant la seva cançó:

Patim, patam, patum...

Quan en Patufet va arribar a la botiga, es va posar a cridar:

- Sisplau, senyor botiguer, un paquet de sal.

I el botiguer mirava per tots costats, amunt i avall, i no veia ningú per enlloc. Cansat de buscar va preguntar:

- Qui dimonis crida? Si no veig ningú!

- Que no em veu? -va contestar en Patufet-. Sóc jo, en Patufet, i vull un paquet de sal.

El botiguer va tornar a mirar, repassant amb la mirada tots els racons de la botiga fins que va veure una moneda que es bellugava per terra. Però no veia qui era el que la portava i li demanava un paquet de sal.

Finalment el botiguer va decidir agafar la moneda i en el mateix lloc va deixar un paquet de sal que, per sort, va quedar damunt d'en Patufet.

En Patufet el va agafar, era petit però molt fort, i va sortir de la botiga cantant a crits:

Patim, patam, patum...

Cantava ben fort, perquè la gent no l'aixafés. I quan sentien la cançó, la gent s'aturava, estranyada de sentir la veueta que sortia d'un paquet de sal.

Patim, patam, patum...

Quan la seva mare el va veure arribar amb la sal es va posar molt contenta i el va felicitar. Així doncs, l'endemà, en Patufet va aprofitar per demanar a la mare que el deixés anar a portar el dinar al pare allà on treballava.

- Que no veus que no podràs amb el cistell -el va advertir la mare.

Però en Patufet que, com hem dit abans, era molt fort, va agafar el cistell i se'l va carregar a coll com si res. Quan la seva mare va veure que era capaç de portar-lo sense esforç va consentir a deixar-lo anar.

I en Patufet, carregat com un burro, va sortir al carrer tornant a cantar la seva cançó:

Patim, patam, patum...

Però, de camí a la fàbrica on treballava el pare, es va posar a ploure a bots i barrals. I en Patufet, per no mullar-se, el primer que se li va ocórrer va ser amagar-se sota una col. I vet aquí quina mal sort, que en aquell moment va venir un bou i, d'una queixalada, se la va menjar. I amb la col, el bou també es va empassar en Patufet.

Mentrestant el pare estava tot impacient esperant que li portessin el dinar. Després d'uns minuts, en veure que no arribava ningú, va decidir anar-se'n cap a casa a veure què passava.

- Que no ha vingut en Patufet amb el teu dinar? -va preguntar la mare en veure'l

arribar.

I aleshores tots dos van començar a patir preguntant-se on era en Patufet i què li devia haver passat. Els pares d'en Patufet van agafar-se les mans tremolosos com un flam, però de seguida van decidir sortir a buscar-lo. I per trobar-lo anaven cridant:

- Patufet, on ets? Patufet, on ets?

I en Patufet contestava:

- Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou!

Però el pare i la mare no el sentien. I anaven per aquí i per allà sense parar de cridar:

- Patufet, on ets? Patufet, on ets?

- Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou! Quan el bou farà un pet sortirà en

Patufet!!

- Patufet, on ets? Patufet, on ets?

- A la panxa del bou, que no hi neva ni plou. Quan el bou farà un pet sortirà en

Patufet!!

De sobte el bou va aixecar la cua i va fer un gran pet. PEEEEEEETTTTTTT...

I va sortir volant en Patufet.

Patim, patam, patum...

Guió: J. M Hernández Ripoll